Síria
era un país democràtic abans de que naixés el meu pare. Als anys 60, Hafez
Al-Assad va fer un cop d’estat i es va
fer amb el poder. Des de llavors va canviar tot per al seu benefici i de la
seva ètnia minoritària, els Alawitas. Però la gent encara no ho sabia, i creien
que portaria el bé al país.
El meu pare va néixer al 1963, i recorda vagament celebracions que es van fer quan tot això va passar, molta gent estava contenta perquè creia que la situació milloraria. A mida que van passar el anys, la gent s’adonà de que no hi havia canvis, i la corrupció era altíssima fins a uns extrems que per aconseguir qualsevol document personal havies de subornar als funcionaris, si no, no t’ho donaven. Les coses van començar a complicar-se quan el meu pare tenia 15 anys. A la seva cuitat, Hama, van començar a haver atemptats en protesta del règim. De vegades, a les classes, entrava la policia secreta i preguntaven per algun company, per que els acompanyés, i mai no el tornaven a veure. Als exàmens finals, els alumnes que treballaven per el govern , deixaven la pistola sobre la taula i l’examen en blanc, no calia que el fessin perquè ells ja estaven aprovats.
Hi havia constants tocs de queda, fins d’una setmana sencera, no podien ni obrir les cortines. Una cop el meu pare va obrir la cortina i un soldat el va veure, va treure al meu avi de casa i li va dir que com tornés a veure una cortina oberta començaria a disparar. També entraven a les cases de matinada, per buscar armes, llibres, i qualsevol cosa que no els agradés, regiraven i trencaven la casa per buscar-ho. El meu avi va agafar tots els llibres, i música del meu pare i els va guardar a un forat darrere d’una doble paret perquè no ho trobessin.
Diàriament, feien talls de llum per demostrar que tenien el poder, infligir por, mai tenien llum les 24 h. Havien de penjar fotos del dictador per tot arreu, a les cases, els carrers, les escoles…
Quan van començar a buscar a gent sospitosa, van anar a buscar als fills del tiet del meu pare, i com no els van trobar, van agafar al seu tiet i el van portar al pont per matar-lo. Al dia següent els van trucar per anar a buscar el cos.
El meu pare va marxar del país als 18 anys, pràcticament no li quedaven amics ( per la raó esmentada abans )i volia estudiar medicina, també perquè la situació era massa dura per a ell. De camí al aeroport va veure tancs en direcció a Hama. Tres mesos desprès , al 1982, van estar bombardejant la ciutat durant unes setmanes a causa de les revoltes, i desprès les tropes del règim van entrar a la ciutat per acabar amb el que hi quedés. Van executar a tota la gent jove i van detenir a moltíssima gent. Van morir 45.000 persones, i van destruir totalment la ciutat. Entre els detinguts, hi va haver meu avi i al meu tiet , que no van tornar fins al cap d’uns 6 mesos.
Quan el meu pare va tornar a Síria , fa divuit anys, amb la meva mare i la meva germana( que tenia només dos anys ), havia de renovar el DNI i com era d’esperar, va tenir que subornar a molta gent per intentar-ho. Quan semblava que ja estava, li van dir que encara li necessitava un més, i el meu pare se’n va fartar, va trencar els papers davant del funcionari i se’n va anar. La mateixa tarda va venir la policia secreta a casa seva i gràcies a un contacte que tenien, no el van detenir.
Hafez Al-Assad estava preparant com a successor al seu fill gran, però va morir a un atemptat ( que mai va reconèixer, posant l’excusa de que va ser un accident de cotxe ) i va haver de succeir-lo el fil petit Bashar Al-Assad (l’actual dictador) amb només 34 anys, quan la llei deia que els presidents havien de tenir més de 40 anys.
Fa dos anys, a una ciutat de Síria, Dharaá a conseqüència de les revolucions de la primavera àrab, 19 nens (Entre nou i dotze anys) d’una escola van escriure a les parets frases com “Llibertat” , “Volem reformes”, “Que caigui el règim” o “Morts abans d’humiliats”. La policia va anar a l’escola de Dharaá i els va detenir i torturar a les presons. Quan els pares dels nens van anar a demanar que els tornessin el fills, que només eren nens, l’autoritat els va respondre: “oblideu-vos-en d’aquest nens, aneu a tenir-ne altres amb les vostres dones, i si no podeu, porteu-nos les dones que ja ho farem nosaltres”. A conseqüència de aquesta resposta, la ciutat sencera es va revolucionar, i el van seguir totes les demés. Fins ara es continua lluitant en contra del règim de Al-Assad, i de moment hi ha hagut 80.000 víctimes, 100.000 desapareguts i més de 200.000 encarcelats.
El meu pare va néixer al 1963, i recorda vagament celebracions que es van fer quan tot això va passar, molta gent estava contenta perquè creia que la situació milloraria. A mida que van passar el anys, la gent s’adonà de que no hi havia canvis, i la corrupció era altíssima fins a uns extrems que per aconseguir qualsevol document personal havies de subornar als funcionaris, si no, no t’ho donaven. Les coses van començar a complicar-se quan el meu pare tenia 15 anys. A la seva cuitat, Hama, van començar a haver atemptats en protesta del règim. De vegades, a les classes, entrava la policia secreta i preguntaven per algun company, per que els acompanyés, i mai no el tornaven a veure. Als exàmens finals, els alumnes que treballaven per el govern , deixaven la pistola sobre la taula i l’examen en blanc, no calia que el fessin perquè ells ja estaven aprovats.
Hi havia constants tocs de queda, fins d’una setmana sencera, no podien ni obrir les cortines. Una cop el meu pare va obrir la cortina i un soldat el va veure, va treure al meu avi de casa i li va dir que com tornés a veure una cortina oberta començaria a disparar. També entraven a les cases de matinada, per buscar armes, llibres, i qualsevol cosa que no els agradés, regiraven i trencaven la casa per buscar-ho. El meu avi va agafar tots els llibres, i música del meu pare i els va guardar a un forat darrere d’una doble paret perquè no ho trobessin.
Diàriament, feien talls de llum per demostrar que tenien el poder, infligir por, mai tenien llum les 24 h. Havien de penjar fotos del dictador per tot arreu, a les cases, els carrers, les escoles…
Quan van començar a buscar a gent sospitosa, van anar a buscar als fills del tiet del meu pare, i com no els van trobar, van agafar al seu tiet i el van portar al pont per matar-lo. Al dia següent els van trucar per anar a buscar el cos.
El meu pare va marxar del país als 18 anys, pràcticament no li quedaven amics ( per la raó esmentada abans )i volia estudiar medicina, també perquè la situació era massa dura per a ell. De camí al aeroport va veure tancs en direcció a Hama. Tres mesos desprès , al 1982, van estar bombardejant la ciutat durant unes setmanes a causa de les revoltes, i desprès les tropes del règim van entrar a la ciutat per acabar amb el que hi quedés. Van executar a tota la gent jove i van detenir a moltíssima gent. Van morir 45.000 persones, i van destruir totalment la ciutat. Entre els detinguts, hi va haver meu avi i al meu tiet , que no van tornar fins al cap d’uns 6 mesos.
Quan el meu pare va tornar a Síria , fa divuit anys, amb la meva mare i la meva germana( que tenia només dos anys ), havia de renovar el DNI i com era d’esperar, va tenir que subornar a molta gent per intentar-ho. Quan semblava que ja estava, li van dir que encara li necessitava un més, i el meu pare se’n va fartar, va trencar els papers davant del funcionari i se’n va anar. La mateixa tarda va venir la policia secreta a casa seva i gràcies a un contacte que tenien, no el van detenir.
Hafez Al-Assad estava preparant com a successor al seu fill gran, però va morir a un atemptat ( que mai va reconèixer, posant l’excusa de que va ser un accident de cotxe ) i va haver de succeir-lo el fil petit Bashar Al-Assad (l’actual dictador) amb només 34 anys, quan la llei deia que els presidents havien de tenir més de 40 anys.
Fa dos anys, a una ciutat de Síria, Dharaá a conseqüència de les revolucions de la primavera àrab, 19 nens (Entre nou i dotze anys) d’una escola van escriure a les parets frases com “Llibertat” , “Volem reformes”, “Que caigui el règim” o “Morts abans d’humiliats”. La policia va anar a l’escola de Dharaá i els va detenir i torturar a les presons. Quan els pares dels nens van anar a demanar que els tornessin el fills, que només eren nens, l’autoritat els va respondre: “oblideu-vos-en d’aquest nens, aneu a tenir-ne altres amb les vostres dones, i si no podeu, porteu-nos les dones que ja ho farem nosaltres”. A conseqüència de aquesta resposta, la ciutat sencera es va revolucionar, i el van seguir totes les demés. Fins ara es continua lluitant en contra del règim de Al-Assad, i de moment hi ha hagut 80.000 víctimes, 100.000 desapareguts i més de 200.000 encarcelats.
